de Barrio Alto a Lavapiés

Deu fer uns vuit anys que vaig visitar la ciutat de Lisboa per primer cop. A poc a poc, vaig anar recorrent La Baixa i el Cais de Sodre. Em vaig anar perdent per Alfama, entre fum de sardines i escales. Vaig anar amb l’electrico carregadíssim fins a la Sé. Però allò que més em va enganxar, des del primer dia, va ser la peregrinació de cada vespre cap al Barrio Alto.
Primer enfilava el Largo de Chiado, deixant enrere soroll i trànsit. I després, un cop esquivat el núvol de turistes fent-se fotos amb Pessoa davant o Brasileria, ja es començava a sentir aquell altre ritme més pausat. Finalment, en arribar al Mirador de Sta Catarina la famosa “llum blanca” de Lisboa et deixava enlluernat i, un cop allà, el temps s’allargava sense pressa.
Després d’alguns cafès, començaven a sonar els ritmes brasilers, caboverdians, alguna baralla... mentre els llums del pont 25 de Abril s’anaven encenent.
D’allà, inevitablement, no es podia sinó continuar a noite Lisboeta, compartint taula i Bacallâo en algun dels restaurants més petits del món. I passar la nit de tasca en tasca. Més tard, mentre tornava a sortir la blanca llum, arribava l’hora de desfer el camí i tornar cap a la pensió de la Praça do Rossio.

Després d’aquestes nits, vaig passejar pel barri a ple dia, i vaig començar a veure l’altra cara de Barrio Alto: les façanes, tots aquells azulejos, aquells porticons de les finestres (que plegats, ens deixaven veure el menjador on alguna veïna lloava la grandesa d’Amâlia). Botigues que ocupaven la majoria de cantonades, carregades de comestibles i amb aquelles balances d’altres temps. I nens jugan a pilota aprofitant els carrers menys costeruts.

Amb tots aquests records tant ben guardats, en tornar a Lisboa, em vaig haver de resignar. Ja no quedaven tans colmados com recordava i, en canvi, hi havia bastantes botigues noves. També em va sorprendre veure molts més porticons tancats, i molta menys gent del barri.
Mentre tot això encara em rondava pel cap, vaig anar a visitar un amic a Madrid. Aquest viu a Embajadores, molt a prop d’on comença El Rastro, just en el límit del barri de Lavapiés.
Després d’unes nits bastant mogudes (Lavapiés, igual com el Barrio Alto, és un dels centres d’oci nocturn de Madrid). Vaig començar a voltar pels carrers costeruts del barri, i a mesura que m’anava familiaritzant amb els comerços i les cantonades, em van anar tornant algunes de les sensacions que havia tingut a Lisboa. Resultava bastant estrany sentir aquella nostàlgia en un lloc en què no havia estat abans. I em va sorprendre que en tots dos barris, veies tota una sèrie de coincidències que em feien barrejar els dos espais...